Somnis d'hivern

Des de la finestra podia veure com diminuts punts blancs queien del cel com pluja. La nit deixava veure aquestes gotes congelades a la llum de les faroles. La llum freda i grisa del matí començava a sorgir per darrere les taulades. La neu que queia dissimuladament damunt dels cotxes va anar deixant una bona petjada difícil d'ignorar. Era un diumenge al matí i el fred que es pressentia a fora em va convidar a prendrem alguna cosa calenta. Vaig anar fins a la cuina encara amb el pijama i la son enganxats al cos. Mentre emplenava la meva tassa blava amb aigua vaig pensar en què m'esperava aquell dia. Després d'haver-me preparat un te verd em vaig asseure al costat de la finestra per observar aquella dansa de punts. Seguia un floc de neu fins que ja no podia distingir-lo, imaginava que arribava a terra i s'enganxava als altres per anar acumulant-se. El cel gris deixava passar el temps mentre els carrers s'anaven buidant de gent. Algú es refugiava sota el porxo i contemplava com tothom intentava fer com ell. De cop, sense saber perquè, em van entrar ganes de sortir i gaudir del fred de l'hivern. Vaig posar-me un parell de jerseis gruixuts i uns pantalons texans negres. Les botes negres que utilitzava anys enrere m'anaven petites i vaig haver de sortir amb les bambes de carrer. Els guants m'havien quedat enterrats sota la pila de mocadors de colors, els vaig agafar. Abans de sortir em vaig mirar al mirall. Em va semblar una imatge força còmica. La combinació era tota negra i l'únic més clar eren els meus guants de ratlles verdes i taronges.

Un cop a fora l'espectacle era encara millor. La neu em queia al cabell i a la cara, no havia agafat paraigua. Els cúmuls d'aquesta a les baranes, als cotxes, a les voreres, eren perfectes. Vaig parar la mà i un floc de neu diminut va caure'm al dit. Me'l vaig acostar a la cara, era del color més blanc que havia vist mai, em va il·lusionar la seva forma: era rodó i tenia puntes, com les estrelles. Vaig començar a caminar. En arribar al carrer principal vaig adonar-me que allà tothom tenia més pressa per arribar al seu destí. Els cotxes s'anaven aturant perquè el semàfor se'ls hi havia posat vermell, la gent caminava mirant al terra amb paraigües a les mans, costava avançar i era una situació aclaparadora. Vaig arraulir-me, doncs, sota el porxo d'una botiga per observar el moviment des de fora, sense formar-ne part. La neu queia sobre tothom i ningú semblava adonar-se'n. Corrien i s'aixafaven, algú cridava a l'altre que vigilés i aquest ignorava la rèplica.

Vaig tancar els ulls per sentir l'hivern dins meu. Vaig respirar profundament i una olor a fred em va fer somriure. Vaig intentar fugir dels sorolls de la societat.

Vaig quedar-me completament sola dins els meus pensaments. Una carícia a la galta em va fer reaccionar. En obrir els ulls vaig trobar-me a la meva habitació. Ell m'acaronava suaument mentre em mirava.

– Bon dia, amor – va xiuxiuejar –. Has dormit bé?

– Es clar, amb tu sempre dormo bé.

Es va acostar i va fer-me un peto al front mentre somreia. Trobava molt dolç que em despertés d'aquella manera. Després, vaig mirar per la finestra. El sol lluïa fora, els ocells refilaven i un altre dia d'estiu acabava de començar. Havia tornat a somiar aquell matí d'anys enrere, quan els hiverns eren llargs.