Odio cuando todas estas fantasías de película se me pasan por la cabeza, reencuentros bajo las estrellas, o sobre los charcos mientras todavía cae la lluvia, visitas inesperadas después de una discusión, abrazos con lágrimas sinceras de arrepentimiento. A veces los espero aunque nunca ocurren. Ahora por ejemplo, sigo mirando por la ventana, creo que es para ver como te acercas mirando al suelo lentamente, luego yo me levantaría y saldría al balcón para verte entrar en el portal. Respiraría profundamente, luego me haría la sorprendida y esperaría a que el timbre invadiera mi casa que si por mis deseos fuera, estaría vacía. Abriría sin esperar a nadie detrás de la puerta que seguiría a mi mano. No me importa que me digas ni como lo hagas, hasta me atrevería a pedirte que no dijeras nada, a veces es mejor no romper los mejores momentos con las humildes palabras que puedan surgir. Un abrazo, nada más. Un abrazo con lágrimas sinceras de arrepentimiento, como en las películas de las que tanto he oído hablar. El silencio existiría de nuevo, más puro que nunca y les abriría paso a nuestros llantos. Que deseo tan extremo de que aparezcas después de esto. Unas horas más y mi deseo desaparecerá, aunque no lo desee así. Quiero seguir esperando este momento aunque eso me conduzca a no dormir o no salir de casa. Sigo esperando que me entiendas. Sigo aquí, aunque no sientas que te espero, lo estoy haciendo. Tal vez decidas no tardar más y buscar alguna excusa, tal vez te esperes y con una excusa tan sincera como la mía me abraces.
Momentos que en las películas siempre existen, momentos que siempre deseas...
Momentos que se vuelven solo intentos....
viernes, 29 de julio de 2011
...Blind to see the way...
Hay tres clases de personas ciegas; las que tienen una discapacidad, las que no quieren ver y las que no se les permite.
Una vez me contaron una historia sobre alguien que creyó que creer en lo que se creía era condenarse a una vida planeada, sin sorpresas ni arrepentimientos. Las lecciones de la vida desenfrenada lo condujeron a llevar gafas de sol para ocultar sus pupilas destrozadas y sus ojos sin visión. Éste reconoció que lo peor de una hazaña vivida es no poder contemplarla con los ojos sabios, de los mayores, e inocentes, de los niños. Después de eso entendió que todo el mundo estaba más ciego que él pues nadie había sacrificado parte de su vida para descubrirlo.
Con esto me quiero referir a todos los que han sufrido alguna vez por no ver las cosas a tiempo y se han dado cuenta después de topar con ellas en las narices. Quisiera contarles que todo el mundo es igual de ciego que nosotros, me gustaría preguntarles si alguna vez se han parado a contar las veces que les ha pasado eso a sus amigos o a ellos mismos, desearía que todos nos diéramos cuenta de que no estamos solos, aunque yo siga pensándolo todavía...
miércoles, 27 de julio de 2011
...I'm not like all of you...
Em sento sola, insignificant, la flor més simple, l'única en tot el desert. Em sento estúpida, ara dubto de la meva necessitat d'estar amb gent i tot i contradir-me vull estar sola. Dic que estic bé i en realitat les llàgrimes em van inundant les pupil·les. Haig de reconèixer que em fan mal moltes coses, haig de dir que encara que faig veure que tot m'és igual, és impossible. M'afecten masses situacions, m'importen masses persones, em preocupen masses accions, em recordo de masses moments. Una excusa com qualsevol altre, estic cansada, això sempre ho arreglat tot per als altres. Sembla mentida que siguem una espècie tant ingènua els humans. Ens creiem tantes coses tot i saber que no són creïbles... Ara un t'estimo no m'ajudaria, ni un: “No estiguis així, no s'ho mereixen.” Ara només vull estar sola, maleir tot el que faig i el que fan. Pensar en coses que em recordin a tot això i, després, intentar oblidar-les amb llàgrimes als ulls. Vull cridar a les estrelles que no m'il·luminin, desitjo disparar a la lluna les bales d'incomprensió que em maten i trencar aquesta en mil peces per crear un altre trencaclosques el qual mai tindré el valor d'acabar. Només necessito alguna cosa que em faci somriure, l'últim acord en aquesta melodia desentonada. Sola no puc acabar el joc d'una vida en el que estem condemnats a perdre. Em sento diferent als altres, massa individualista per formar part d'una tribu, massa independentista per lligar-me a algú, massa indiferent per restar sola els nivells que em queden, massa humil per presumir del que no tinc, massa bona persona per criticar qualitats que no tenen els altres però que tampoc tinc jo, massa sensible per dir que estic bé sense que se'm noti en rostre i mirada el mal que intento ocultar.
Dic el que penso, que a vegades no és el que sento o només dic el que sento, que no sempre és el que penso. Haig de fingir masses coses per semblar normal però no em queden comodins en aquesta partida. M'importen i em preocupen fets que tots passen per alt, em fan mal accions o reaccions que els altres sempre troben normals, m'equivoco i vull fer veure que no m'importa el que a els altres els hi sembla una cosa preocupant. Preocupant? Què és preocupant en aquesta vida?
Tot gira al voltant del que pensa la majoria. I jo? Jo no sóc dins d'aquesta majoria, jo sóc un ésser sol, insignificant en aquest món de mentires, de jocs de bruixes i de contes de fades, jo sóc tan sols un pas enrere. Les excuses segueixen semblant reals encara que en coneguis la raó, perquè?
Perquè ens esforcem en creure'ns coses que tots sabem que no són ni arribaran a ser rés? Ens creiem les situacions més estranyes només per poder empassar-nos una realitat falsa que diu que tot va bé.
De fet això és així, tal i com vaig pensar que seria, la vida sembla senzilla quan em veus, més senzilla que el temps. Així, la història més curta, sense amor, sense felicitat, sense herois al meu cel. No puc deixar de pensar en això. No puc treure els meus ulls d'aquesta perspectiva. Vaig dir que ho necessitava, vaig dir que deixaria la meva vida enrere. Jo mai he esdevingut part d'això. No m'importa si fa mal. Necessito aconseguir el control, necessito una cosa perfecta, necessito una ànima perfecta. Necessito dir-vos que no soc aquí, que no formo part d'aquesta realitat fictícia que m'heu creat per veure'm bé després de cada estrebada que em fa la vida. Penseu que jo sóc com vosaltres i que necessito creure en aquestes boirines d'esperança que feu semblar reals als ulls i dolces a les mans. Una calitja que sembla espessa i flonja, agradable, confortable per a qui la requereix, d'un regust a núvols de sucre i a cotó plujós.
Dic el que penso, que a vegades no és el que sento o només dic el que sento, que no sempre és el que penso. Haig de fingir masses coses per semblar normal però no em queden comodins en aquesta partida. M'importen i em preocupen fets que tots passen per alt, em fan mal accions o reaccions que els altres sempre troben normals, m'equivoco i vull fer veure que no m'importa el que a els altres els hi sembla una cosa preocupant. Preocupant? Què és preocupant en aquesta vida?
Tot gira al voltant del que pensa la majoria. I jo? Jo no sóc dins d'aquesta majoria, jo sóc un ésser sol, insignificant en aquest món de mentires, de jocs de bruixes i de contes de fades, jo sóc tan sols un pas enrere. Les excuses segueixen semblant reals encara que en coneguis la raó, perquè?
Perquè ens esforcem en creure'ns coses que tots sabem que no són ni arribaran a ser rés? Ens creiem les situacions més estranyes només per poder empassar-nos una realitat falsa que diu que tot va bé.
De fet això és així, tal i com vaig pensar que seria, la vida sembla senzilla quan em veus, més senzilla que el temps. Així, la història més curta, sense amor, sense felicitat, sense herois al meu cel. No puc deixar de pensar en això. No puc treure els meus ulls d'aquesta perspectiva. Vaig dir que ho necessitava, vaig dir que deixaria la meva vida enrere. Jo mai he esdevingut part d'això. No m'importa si fa mal. Necessito aconseguir el control, necessito una cosa perfecta, necessito una ànima perfecta. Necessito dir-vos que no soc aquí, que no formo part d'aquesta realitat fictícia que m'heu creat per veure'm bé després de cada estrebada que em fa la vida. Penseu que jo sóc com vosaltres i que necessito creure en aquestes boirines d'esperança que feu semblar reals als ulls i dolces a les mans. Una calitja que sembla espessa i flonja, agradable, confortable per a qui la requereix, d'un regust a núvols de sucre i a cotó plujós.
viernes, 22 de julio de 2011
...A little bit of music to fill the world....
Sometimes we question why, sometimes our hopes are so broken because all of us are going down in the universe of incomprension. Sometimes I only need the music to fill this empty spaces in all the corners of my mind, chords are my reasons to survive when I feel like dead. Notes and melodies are my company when I want to be alone. With music my thoughts and my fears vanish into a little pieces of different songs...
Only you to save me from the dark...
A little bit of music to fill the world...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
