...I'm not like all of you...

Em sento sola, insignificant, la flor més simple, l'única en tot el desert. Em sento estúpida, ara dubto de la meva necessitat d'estar amb gent i tot i contradir-me vull estar sola. Dic que estic bé i en realitat les llàgrimes em van inundant les pupil·les. Haig de reconèixer que em fan mal moltes coses, haig de dir que encara que faig veure que tot m'és igual, és impossible. M'afecten masses situacions, m'importen masses persones, em preocupen masses accions, em recordo de masses moments. Una excusa com qualsevol altre, estic cansada, això sempre ho arreglat tot per als altres. Sembla mentida que siguem una espècie tant ingènua els humans. Ens creiem tantes coses tot i saber que no són creïbles... Ara un t'estimo no m'ajudaria, ni un: “No estiguis així, no s'ho mereixen.” Ara només vull estar sola, maleir tot el que faig i el que fan. Pensar en coses que em recordin a tot això i, després, intentar oblidar-les amb llàgrimes als ulls. Vull cridar a les estrelles que no m'il·luminin, desitjo disparar a la lluna les bales d'incomprensió que em maten i trencar aquesta en mil peces per crear un altre trencaclosques el qual mai tindré el valor d'acabar. Només necessito alguna cosa que em faci somriure, l'últim acord en aquesta melodia desentonada. Sola no puc acabar el joc d'una vida en el que estem condemnats a perdre. Em sento diferent als altres, massa individualista per formar part d'una tribu, massa independentista per lligar-me a algú, massa indiferent per restar sola els nivells que em queden, massa humil per presumir del que no tinc, massa bona persona per criticar qualitats que no tenen els altres però que tampoc tinc jo, massa sensible per dir que estic bé sense que se'm noti en rostre i mirada el mal que intento ocultar.
Dic el que penso, que a vegades no és el que sento o només dic el que sento, que no sempre és el que penso. Haig de fingir masses coses per semblar normal però no em queden comodins en aquesta partida. M'importen i em preocupen fets que tots passen per alt, em fan mal accions o reaccions que els altres sempre troben normals, m'equivoco i vull fer veure que no m'importa el que a els altres els hi sembla una cosa preocupant. Preocupant? Què és preocupant en aquesta vida?
Tot gira al voltant del que pensa la majoria. I jo? Jo no sóc dins d'aquesta majoria, jo sóc un ésser sol, insignificant en aquest món de mentires, de jocs de bruixes i de contes de fades, jo sóc tan sols un pas enrere. Les excuses segueixen semblant reals encara que en coneguis la raó, perquè?
Perquè ens esforcem en creure'ns coses que tots sabem que no són ni arribaran a ser rés? Ens creiem les situacions més estranyes només per poder empassar-nos una realitat falsa que diu que tot va bé.
De fet això és així, tal i com vaig pensar que seria, la vida sembla senzilla quan em veus, més senzilla que el temps. Així, la història més curta, sense amor, sense felicitat, sense herois al meu cel. No puc deixar de pensar en això. No puc treure els meus ulls d'aquesta perspectiva. Vaig dir que ho necessitava, vaig dir que deixaria la meva vida enrere. Jo mai he esdevingut part d'això. No m'importa si fa mal. Necessito aconseguir el control, necessito una cosa perfecta, necessito una ànima perfecta. Necessito dir-vos que no soc aquí, que no formo part d'aquesta realitat fictícia que m'heu creat per veure'm bé després de cada estrebada que em fa la vida. Penseu que jo sóc com vosaltres i que necessito creure en aquestes boirines d'esperança que feu semblar reals als ulls i dolces a les mans. Una calitja que sembla espessa i flonja, agradable, confortable per a qui la requereix, d'un regust a núvols de sucre i a cotó plujós.